Aprofitant les vacances, vaig gaudir d’uns dies de viatge per Euskadi. Vull començar el recorregut fet per Bilbo, el nom en euskera de Bilbao. Us acompanyarà la música d’un dels seus habitants més il·lustres: Kepa Junkera. Bilbo destaca per molts aspectes.
Culturalment, per tenir dos museus importants: el Guggenheim, el més conegut; i el Museu de Belles Arts, que és la tercera pinacoteca més important del Estat espanyol per darrere de El Prado i el Sant Pius V de València. Des que Frank Gehry va dissenyar aquell edifici, ja ha restat com una peça característica de la ciutat i una de les obres arquitectòniques modernes de referencia al món. I no és per a menys. Està compost d’una sèrie de volums interconnectats, uns de forma octogonal recoberts de pedra calcària, i altres corbats i retorçuts, coberts per una mena de pell metàl·lica de titani. Aquest disseny crea una estructura singular, espectacular i enormement visible, aconseguint una presencia escultórica com a teló de fons a l’entorn de la ciutat. Si per fóra és espectacular, no deixa tampoc de sorprendre per dins, tant per la disposició de les seues sales com pel contingut de les mateixes, com especialment la sala La materia del temps de Richard Serra, a la sala més gran del museu. Un passeig calmat per totes les sales, admirant la voluptuositat de l’edifici requerix un mínim de dues hores. Acompanyant l’edifici dues escultures: “Puppy” (davant), un gos floral de 12 metres d’alçària, obra de Jeff Koons (qui també ha fet les tulipes que decoren la terrassa posterior) i “Mamá” (darrere), una aranya feta per Louise Borgoise. No massa lluny d’allí trobem l’altre museu citat, que també mereix una tranquil·la passetjada per les seues sales on a més d’una completíssima colecció permanent, en la actualitat gaudeixen d’una excel·lent retrospectiva sobre Peter Blake, el més important representant del pop art a Gran Bretanya.
Deixant de banda l’aspecte més cultural, Bilbo, és una ciutat que es gaudix caminant molt, principalment perquè és un aspecte molt cuidat. Els seus carrers estan pensats en els viandants. És molt reconfortant la passejada per vora la ria: un espai verd que ha substituit la zona industrial que hi havia fa uns anys. Per allí veurem el Euskalduna, palau de congressos i de música, la Universitat de Deusto (a l’altra banda), l’ajuntament i una sèrie de ponts (el Euskalduna, el Deusto, el de la Salve, el Zubizuri, el de l’ajuntament o el de l’arenal) cadascun amb una personalitat pròpia. Justament creuant el pont de l’Arenal arribem al nucli del casc antic (conegut com “els set carrers”). Ens reb l’esglèsia de Sant Nicolau. Endinsant-nos un poc, arribem a la plaça nova, lloc més cèntric i on podem fer uns “pintxos” acompanyats per uns “txikitos”. Reposades les forces podem fer la pujada a la basílica de Begonya. Baixant, arribem fins a l’esglèsia de Sant Anton, vorejant la ria, al costat de la qual està el mercat de la Ribera, el mercat cubert més gran d’Europa, que impacta, a més, pel seu color groc. Abans de deixar el casc antic, hem de visitar la catedral de Santiago, amb una portada més que bella de pedra blanca. Eixint trobem tres edificis més d’una bellesa important: la biblioteca municipal, el teatre Arriaga (la casa natal del precoç músic basc es troba al casc antic) i l’estació Concòrdia, amb una façana d’allò més modernista.
Continuem el recorregut per l’eixample bilbaí. D’una manera molt ordenada s’agrupen edificis d’una bellesa especial. Destaquen grans avingudes que desemboquen en places com la de Moyúa, que té bellíssims edificis com l’hotel Carlton (que va ser seu del govern basc durant la Guerra Civil) o el Palau Chàvarri, inclús les curioses entrades del metro, que anomenen “fosteritos” en record del seu dissenyador, Norman Foster. Destaquen també les escultures de Diego López de Haro o la del “Sagrado Corazón”, d’una alçada considerable. També destaquen bells parcs com els d’Albia o el de doña Casilda. Ah, i per als “futboleros”, com no, la Catedral, San Mamés, molt a prop de la ría i de la plaça del “Sagrado Corazón”.
En definitiva, una ciutat encisadora, que cal gaudir amb molta tranquil·litat, perquè hi ha molt per veure. Finalment us deixe enllaços amb fotos. Com a explicació, us diré que Karola és una grua del port que reb el seu nom d’una dona bilbaïna que per la seua bellessa feia aturar la feina dels portuaris.
