Aquest pont he pogut aprofitar (entre caixes, més caixes i trasllat) per veure dues de les novetats cinematogràfiques que més m’apetien aquest començament de tardor: la cita anual sense excepció de Woody Allen, i la tornada després d’alguns anys de Alejandro Amenábar. I el resultat ha sigut l’esperat. Els dos m’han tornat a demostrar la seua genialitat.

Després del seu periple europeu (tres pel·lícules a Londres i una a Barcelona), Woody Allen torna al seu New York amb una comèdia, Si la cosa funciona. Aquesta vegada, el geni neoiorquí ha recorregut a un guió que tenia escrit de fa temps i que no havia pogut dur a terme. Larry David, un còmic molt reputat als Estats Units, és l’encarregat de donar vida a Boris, un home major, prou misàntrop, i del qual tots diuen que és un geni (per la seua visió global, tècnica emprada per Woody Allen, i que fa que es dirigisca directament als espectadors d’una manera que ens sobta). No obstant aixó, l’èxit de la pel·lícula ve per un guió, com sempre, molt atractiu i una història que enganxa des d’el primer minut de metratge, quan Boris intenta explicar les seues teories als seus amics habituals. Com ja he comentat altres vegades, és un luxe poder tenir cada any una nova pel·lícula d’aquest geni que és Woody Allen. I en aquesta ocasió (la prolixitat màxima és el que té), per la meua opinió, per damunt de la mitjana, que ja és dir molt.

L’altra novetat ve de la mà d’Alejandro Amenabar, que ha fet un film històric amb un grandíssim presupost: la història de la filòsofa i astrònoma Hipàtia d’Alexandria. Àgora, doncs, es convertix en la cinquena pel·lícula del director espanyol i amb la que més presupost ha contat fins ara. Curiosament, eixe és l’únic punt que es pot qüestionar de la cinta, ja que alguna vegada, la pel·lícula peca de excés de supreproducció. Malgrat aixó, les virtuts són molt més destacables i importants. En primer lloc, contar la vida d’un personatge que, per desgràcia, com tant de saber de l’Antiguitat, havia caigut en el major dels oblits. Recuperar la seua figura és un homenatge que ja mereix la lloa del públic. A més a més, la pel·lícula fa una defensa apasionada i molt necessària de la raó  enfront de la intransigència de les religions. Hipàtia (la escola que dirigia son pare Teón i la biblioteca) pateixen les ires injustificades dels cristians, en un moment en que passen de proscrits i perseguits a religió dominant i perseguidora, tot comptant amb les figures que estaven al costat d’Hipatia (el seu esclau Davo, Orestes, que arribarà a prefecte d’Alejandria, i Sinesio, que arribarà a bisbe, aquestos dos últims que van ser deixebles de la filòsofa. A més, per narrar açò Amenabar torna a mostrar la seua maestria, especialment en detalls que mereixen ser observats i analitzats amb la visió de la pel·lícula, per eixemple, les tomes zenitals de la pressa de la biblioteca, com identifica el moviment de les mases que es el que fan es fer perdre la individualitat de cadascú. No sé si es podrà considerar la millor pel·lícula d’Amenabar, perquè n’ha fet de molt bones, però el resultat és més que interessant: una història que, per desgràcia, no està tan allunyada com històricament deuria, ja que els fanatismes religiosos els tenim molt més a prop del que pensem i la influenciabilitat de les mases és massa, però massa gran.

En definitiva, dues aportacions molt diferentes, però altament recomanables. Per no perdre-se-les.