Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir a Gandia de la representació de l’obra d’Alan Bannet Els nois d’història (The History Boys), dirigida e interpretada en un dels seus personatges principals per Josep Maria Pou. Aquesta obra reunix dos dels temes -i hi ha d’altres- dels quals més he parlat en aquest blog (ja sé que últimament molt poquet): el teatre i l’educació.
L’obra es situa en un institut d’Anglaterra que prepara als estudiants adolescents per assolir la seua entrada a les prestigioses universitats de Cambridge i d’Oxford. Pel que fa a l’argument l’obra presenta el contrast entre dos professors del centre, el professor de llengua i literatura, que intenta que els alumnes aprenguen d’una manera més útil per la seua vida, i el d’història, un home jove, que vol que aconsegueixen l’entrada a les prestigioses universitats. Però no és solament això. Arriba a tanta complexitat l’obra, que els huit alumnes tenen (és clar que algú més que altre) una clara personalitat que podem reconèixer segons transcorre als ulls de l’espectador. Com deia, hi ha altres temes molt importants com són la cultura, els llibres, la poesia, el cinema, la música, el plaer de jugar, les ganes de saber i d’altres més. En resum, una obra completíssima, que va encadilar i fer reflexionar (les dos reflexions finals amb què acaben cadascuna de les parts són per a incloure-les en qualsevol antologia) sobre tots els temes tractats. I si a això li unim un grup d’actors (els huit joves, els altres dos professors i el director) encapçalat per un ‘monstre de l’escena’ com és el Josep Maria Pou, el plaer va ser intensíssim. Com a cloenda, deixe la primera reflexió de què parlava, aquesta en concret sobre literatura. Per llegir-la i gaudir.
«Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que ésmorta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva«.
Naidesferpecto 