Nous temps

Ja han passat més de dos anys des que vaig escriure la darrera entrada. Sí que feia temps que no escrivia. Segurament, que les circumstàncies influixen molt. Aquest blog va nàixer amb la intenció de compartir els petits plaers que ens alegren la vida. Sincerament, tal i com estan les coses des d’aleshores, les necessitem més que mai. Malgrat tot, vull camviar el rumb d’aquest blog. Ja que estava fet, és millor mantenir-lo i no fer-ne un altre, i, de pas, captar eixos aspectes que no són tan bons, però que cal conèixer per tal de no deixar-nos enganyar. La primera novetat és molt clara. Vull escriure en català. Per què? Perquè es fota Wert i tota la caterva de reaccionaris que volen desprestigiar una llengua amb un bagatge com la que faig servir ara.

I l’explicació de tot açò és ben clara. Asistim, des que els dos partits majoritaris de l’Estat van reformar la constitució (la intocable, segons ells) per donar preferència al pagament del deute, a la mort de la democràcia tal com l’enteniem i encetem la Mercadocràcia, és a dir, la més brutal manifestació del capitalisme que considera que les classes mitjanes de la societat (per no dir de les baixes) vivim ‘per damunt de les nostres possibilitats’ i hem de fer uns sacrificis necesaris per què tot torne al seu lloc. La primera vegada que vaig tenir constància del que estava a punt de ocòrrer va ser al maig de 2010. Curiosament, uns dies abans havia estat a Grècia en un intercamvi amb un institut helé. Allí vam conèixer de primera mà les dures mesures que estaven imposant als grecs i ens començaren a asustar pensant en el conegut dit castellà ‘Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar’. Als pocs dies, vam sentir en la nostra pell les primeres mesures del ganivet de Zapatero.

Per això us deixe un article que va escriure  Maruja Torres (Murió en Grecia). Sols citaré dos exemples, molt significatius, però teniu l’enllaç per veure-lo de manera permanent. «Tranquilícense, pues, especuladores, estraperlistas y otros chorizos hoy llamados financieros. Que respire el coso bursátil. Sus juergas las subvencionaremos nosotros, y con nuestras vísceras podrán cocinarse nuevos menús. Viva la cocina del Mercado.» I aquest altre, amb que concloia, molt més clarificadora: «En estos ciegos días se nombra a Grecia sólo para certificar que la sodomización de las democracias europeas por el dios Mercado empezó hace unos días en Atenas y avanza imparable por el sur.»

Recomendación musical

Como en tantas otras ocasiones, he hecho muy bien dejándome guiar por mi cuñado José a la hora de escuchar cosas nuevas. Además, le una otra grandísima habilidad muy necesaria en estos tiempos de crisis, pues sabe elegir el momento (se lo curra un montón) en que el precio es ‘razonable’, ya que siempre hay algún momento en que el precio de los discos es ‘razonable’. En esas, la última vez que fuimos juntos a ver discos me presentó una pequeña joya, que yo desconocía por completo, el disco Raising sand, que comparten Robert Plant y Alison Krauss. En mi bendita ignorancia, he de reconocer que no conocía prácticamente nada de Alison Krauss (ahora me enterado de que también ponía la voz a tres temas de la genial banda sonora de la película Oh Brother!); en cambio, sí conocía a Robert Plant (debería ser delito no conocer a Led Zeppelin), aunque en un registro bastante diferente. Si ambos ya son importantes por separado (os sugiero que os deis un garbeo por la web de Alison o por la entrada de la wikipedia en inglés de esta chica y veáis su dilatada y exitosa carrera, en la que detenta nada más y nada menos que 27 premios grammy), juntos logran multiplicar su amplia valía. La maravillosa voz de Alison (ahora estoy oyendo Through The Morning, Through The Night, la sexta canción del disco y tengo los pelos de gallina por el bellísimo resultado) tiene el contrapunto en la moderación de voz que con el tiempo ha desarrollado Robert Plant, muy alejado de su potencia juvenil tan apreciada por los fans de Led Zeppelin.

Y por si fuera poco, hay un elemento de unión que hace que el disco sea una obra maestra: T Bone Burnett. Este músico y productor americano es todo un especialista en hacer cosas muy buenas. Él es el responsable de la banda sonora de la película de los Coen de la cual hablaba más arriba, pero también de la banda sonora de Crazy heart, otra obra maestra. También recomiendo que os deis un garbeo por su web y veáis algo de su producción. Y, claro, para recomendación este disco del que hablo, seguro que os hará un poco más felices escucharlo.

BONA actuació

Hacía tiempo que no escribía aquí de conciertos. Bien es verdad que en el periodo de inactividad del blog disfruté de dos que estarían detallados en alguna entrada: me refiero a los de Stacey Earle y Mark Stuart, que dieron en la sala Wah Wah y al del admiradísimo Juan Perro, presentando los temas bluseros del disco que está pronto a editarse. En ambos conciertos disfruté como un enano. En el primero, de esa atmósfera intimista de las bellas canciones de la pareja americana y en el segundo de la calidad, la potencia en directo y del increíble feeling que es capaz de producir ante la entregada audiencia el alter ego de Santiago Auserón. Ayer fui a ver a uno de los músicos que había oído alguna que otra vez (no demasiado, he de reconocerlo) pero a quien tenía muchas ganas de ver en directo. El resultado fue sencillamente maravilloso. Me refiero al gran bajista y cantante de jazz/toco todo lo que me sale porque puedo hacerlo que se llama Richard Bona.

Gainsbourg, un bello homenaje

El viernes pasado llegó por fin a nuestras pantallas, la película Gainsbourg, (vie héroïque). Como su nombre indica, se trata de un biopic del genial cantante francés Serge Gainsbourg. Ahora bien, su director, Joann Sfar, realiza, como él mismo lo llama, un cuento sobre el cantante francés, en el cual introduce a un personaje de dibujos animados, que podríamos denominar como el genio creador del autor, que lo acompaña durante buena parte de la película y que empieza a modelarse en los primeros años del cantante, cuando obligado por su padre a aprender a tocar el piano, su máxima ilusión es llegar a ser un gran pintor y cuando todavía es Lucien Ginsbourg, su nombre original.

Reflexiones sobre los placeres

«Cuando leo, de hecho no leo, sino que tomo una frase bella en el pico y la chupo como un caramelo, la sorbo como una copita de licor, la saboreo hasta que, como el alcohol, se disuelve en mí, la saboreo durante tanto tiempo que acaba no sólo penetrando mi cerebro y mi corazón, sino que circula por mis venas hasta las raíces mismas de los vasos sanguíneos«. (Bohumil Hrabal, Una soledad demasiado ruidosa).

Bueno, en primer lugar, vuelvo a este sitio que tan abandonado tengo desde el año pasado, y al cual dejé por falta de constancia, no por falta de decir cosas. Más bien lo he sustituido por un método mucho más inmediato aunque infinitamente menos dado a las parrafadas que solía soltar por estas páginas.

Una intel·ligentíssima reflexió sobre l’educació

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir a Gandia de la representació de l’obra d’Alan Bannet Els nois d’història (The History Boys), dirigida e interpretada en un dels seus personatges principals per Josep Maria Pou. Aquesta obra reunix dos dels temes -i hi ha d’altres- dels quals més he parlat en aquest blog (ja sé que últimament molt poquet): el teatre i l’educació.

The show must go on

Ahir vaig poder gaudir novament del teatre, amb Xavi Castillo. La frase del títol ve perfectament adient perquè l’actor alcoià hagué de fer un esforç com sols saben fer els grans actors. Amb una laringitis que únicament li permetia fer (aixó sí, eixa sense dificultat) la veu del capità moro d’Alcoi (ja sabeu, «Això ho pague jo!»), el Xavi va dur endavant com fa sempre una de les seues obres, en aquest cas, Històries de reis i bufons, repasant l’actualitat (i ara en té molta) política del nostre País, molt adient, a més, perquè prou gent que vam anar veníem de la manifestació que es va produir ahir als carrers de València contra la impunitat de Camps, la manipulació de Canal 9 i tots els desgavells que estem sofrint els últims temps.

Mentres escoltava el Xavi amb les seues històries, em va venir a la ment un nom, el del gran Pepe Rubianes, perquè Xavi Castillo probablement és dels actors que més li pareix, ell és capaç d’enfrontar-se diariament ell a soles amb tot el públic i aconseguir que no parem de riure i d’identificar-nos amb tot el que ens diu. Per això no és d’extranyar, i sincerament, em va emocionar escoltar-lo, quan va començar la obra com a tal (després del repas d’actualitat) va dedicar la representació, com fa últimament a Pepe Rubianes. Segur que si ho haguera pogut veure el bo de Pepe s’hauria pixat de riure com vam fer els qui erem allí.

Genis

Aquest pont he pogut aprofitar (entre caixes, més caixes i trasllat) per veure dues de les novetats cinematogràfiques que més m’apetien aquest començament de tardor: la cita anual sense excepció de Woody Allen, i la tornada després d’alguns anys de Alejandro Amenábar. I el resultat ha sigut l’esperat. Els dos m’han tornat a demostrar la seua genialitat.

Aniversaris

Després de més d’un parell de mesos d’inactivitat i començant en una nova ciutat, Gandia (a més, resistint a una dura gota freda i a un sentit terratrèmol), tinc ganes de tornar a escriure. Tampoc massa, poquet a poquet, però així habituant-me a fer-ho amb regularitat i, com a novetat, intentant practicar més la llengua heretada de ma mare (que no la llengua materna, curiosament). Bé, el cas és que el 6 d’octubre és una bona data per dos motius: el primer, molt personal. Fa 29 anys que sóc oncle. Tal dia com hui, allà pel 1980 va nàixer el meu nebot Eric. Des d’ací, novament, totes les felicitacions en aquest dia. L’altra, també és un aniversari. Hui fa 25 anys de la primera emisió del mític La bola de cristal, un programa amb que vam crèixer i començar a desenvolupar-nos com a persones moltíssims televidents. Un programa fet per a despertar la intel·ligència dels espectadors. Per tot aixó, des d’ací el meu modest reconeixement a la gent que va el fer possible.

Per gaudir i/o per somniar

Una cançó per la qual deixar portar-se.